dissabte, 13 de febrer del 2010

Els segles de la Xina (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

A l'octubre passat, durant els dies de festa nacional pel 60 aniversari de la República Popular, el centre de Pequín estava inundat de visitants, la majoria procedents de tots els racons de la Xina, encara que tampoc no hi faltaven els estrangers. Molts dels xinesos portaven banderetes del seu país, o gorres amb el logo del 60 aniversari, i s’hi feien fotos patriòtiques davant dels monuments. O davant d'altres objectes extraordinaris, com ara els mateixos turistes occidentals: una família xinesa em degué trobar tan exòtic que em va abordar molt amablement davant la porta de Tiān’ānmén per demanar-me fotografiar-se al meu costat, com si jo fóra una celebritat.

Un riu de gent, al qual em vaig unir després, entrava sense parar per aquesta porta, passant sota el retrat rodanxó i somrient de Máo que encara la presideix, a l'antiga Ciutat Prohibida. Dos llocs emblemàtics de la història moderna de la Xina: la Ciutat Prohibida, el complex palatí dels emperadors de les dinasties Míng i Qīng, fou l'escenari, a principis de la dècada del 1910, del patètic darrer acte de més de dos mil·lennis de monarquia imperial xinesa, retratat de manera impactant per Bernardo Bertolucci en L'últim emperador. D’altra banda, la porta de la Pau Celestial, o de Tiān’ānmén en mandarí, fou el lloc des d'on Máo va proclamar l’any 1949 el naixement d'una nova Xina.

Entre un esdeveniment i l’altre, diversos intents frustrats de portar a la Xina la modernitat i la democràcia, i gairebé quatre dècades de revolució interminable, de descomposició política, de senyors de la guerra, de guerra civil entre nacionalistes i comunistes, d'invasió japonesa, de nova guerra civil i de triomf final dels comunistes, que tenien el suport de la immensa pagesia xinesa. De manera que, quan el líder comunista Máo Zédōng va pujar finalment a la porta de Tiān’ānmén a fer la seua proclamació, el país exhaust que l’escoltava albergava l'esperança d'assistir al començament d'una nova era, en la qual la pau i una certa prosperitat tornaren a ser possibles.

Els comunistes es presentaven com la culminació del programa reformista i modernitzador que havia engegat originalment aquell procés revolucionari; d'acord amb això, van mostrar un sever rebuig cap a allò que denominaven la vella societat i cap a totes les formes culturals vinculades a aquesta, com la tradició confucianista. Però, si aquesta tradició s'havia caracteritzat –com hem vist en altres articles d'aquesta sèrie– per una escassa disposició a reconèixer drets als individus (mentre els carregava en canvi d'obligacions), els seguidors de Máo havien de substituir-la per una nova religió política, centrada en el culte al seu líder, que no diferiria gaire del confucianisme imperial en aquest aspecte.

La religió política del maoisme tenia les corresponents escriptures sagrades (el llibret roig de Cites del president Máo, que tot bon xinès havia de posseir, llegir i portar amb si en tot moment; per aquest motiu es convertira en el llibre més imprès al món al segle XX), les corresponents capelles i imatges de culte (les habitacions de la lleialtat, on es retia homenatge a les fotografies del Gran Timoner Máo un parell de vegades al dia, al matí i a la nit), les corresponents litúrgies (com per exemple el ball de la lleialtat, que tots, xiquets i vells inclosos, havien d'estar disposats a executar en públic com a mostra de la seua devoció al gran líder)… i, per descomptat, els corresponents heretges i pecadors. Entre aquests darrers es trobaven els homosexuals; com succeïa en altres països comunistes (com Cuba), aquests eren perseguits legalment sota l'acusació de comportament antisocial, i en el cas xinès, concretament sota la figura de gamberrisme. A la Xina, a més, els homosexuals eren –com també els dissidents i altres individus que el règim rebutjava– humiliats en públic de manera tan cruel com sistemàtica.

Després de la mort de Máo el 1976, els seus successors en la direcció del Partit Comunista Xinès van comprendre al cap d'un temps –i amb això van demostrar ser més sagaços que no els seus homòlegs del bloc soviètic– que per a mantenir el control de la societat xinesa calia oferir-li realment una mica d'aquella prosperitat que se li havia promès una vegada i una altra al llarg de tres dècades sense que a penes haguera arribat a materialitzar-se mai, i que el camí per a aconseguir-ho passava per imitar Hong Kong o el Japó i introduir progressivament a la República Popular una economia de mercat. El resultat d'aquesta política és que en les últimes tres dècades la Xina ha sigut el país del món que més ràpidament ha crescut, i en aquests moments està a punt d’esdevindre la segona economia del planeta. Un desenvolupament veritablement espectacular que té en el molt dinàmic skyline de Xangai (enfront del qual, per cert, també vaig haver de fotografiar-me, aquesta vegada amb el meu marit, al costat d'una altra família xinesa) un dels seus símbols més cèlebres.

Per a la vida dels LGTB xinesos del nostre temps –que, no sense ironia, es denominen a si mateixos tóngzhì, ‘camarades’, la mateixa paraula que usen tradicionalment els membres del PC Xinès per referir-se els uns als altres– les conseqüències de les reformes econòmiques dels darrers 30 anys han sigut significatives, especialment als grans nuclis urbans. Mentre que en la Xina de Máo s'esperava de tot individu que estiguera disposat a sacrificar els seus desitjos a l'objectiu comú de construir una societat nova i utòpica, la Xina mercaditzada d'avui incita cada persona a perseguir els seus propis desitjos, confiant que d'aquesta manera contribuirà, fins i tot sense proposar-s'ho, a la prosperitat general; així ho explica l'antropòloga nord-americana Lisa Rofel en el documental Queer China, ‘Comrade’ China (Xina, 2008). Una de les veus LGTB xineses que es poden sentir també en aquest film assegura que en aquell país avui es tolera allò que no fa gaire resultava intolerable. Això no obstant, en una societat sotmesa encara a un règim de partit únic, i per tant a la tutela del PC (els altres camarades), la veritat és que la tolerància no és només limitada, sinó insegura, i fins i tot precària. Bona prova d'això són els nombrosos episodis de censura i cancel·lació per ordre governativa d'intents de la comunitat tóngzhì d'expressar-se obertament i pública al llarg de la passada dècada que arreplega el mateix documental.

Què temen les autoritats xineses del moviment LGTB? Jo diria que, abans que res, temen l'exemple de llibertat que gais, lesbianes, bisexuals i trans xinesos poden donar als seus compatriotes: no pot sorprendre gaire que un règim que tracta els seus propis ciutadans com a menors d'edat perpetus es mire amb desconfiança unes persones que, malgrat tota la pressió social que s'ha acumulat històricament en contra seua, demostren avui, cada dia una mica més, que són capaces de prendre amb decisió el timó de les seues pròpies vides. Així doncs, la qüestió dels drets LGTB no constitueix únicament (ni a la Xina ni enlloc) el problema d'una minoria, ja que està íntimament relacionada amb alguna cosa molt més general: l'estatus que la societat i les seues institucions concedeixen als drets individuals.

El moviment LGTB és una de les forces que en la Xina d'avui aposten decididament per situar els drets de l'individu al centre del sistema social i polític; en contra d'aquestes forces se n'alineen unes altres que pretenen que les persones continuen sotmeses a un dogma o altre: si el dogma marxista-maoista ha quedat avui obsolet, sempre es pot ressuscitar –com sembla que pretenen alguns sectors del règim– la tradició xinesa, i donar per exemple al confucianisme una nova formulació que permeta justificar el manteniment d'un sistema autoritari al segle XXI. Del resultat d'aquesta confrontació dependrà la sort no solament de la població xinesa, sinó probablement –en bona part almenys– la de tots els habitants del planeta, en un segle que potser serà, més que cap dels anteriors, el de la Xina.

Nemo

dijous, 4 de febrer del 2010

Els segles de la Xina (4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ban Gu, un historiador antic de la dinastia Hàn, explica com un dia el jove emperador Āi (que va regnar de l'any 6 abans de la nostra era a l'1 d’aquesta) es va adonar, quan anà a llevar-se després d'una migdiada, que el seu amant, Dong Xian, estava adormit al seu costat, damunt d'una de les mànegues de la vestidura imperial. Per no despertar-lo, l'emperador agafà un ganivet, tallà la mànega en qüestió i es presentà en públic amb la roba així mutilada. D'aquesta manera no solament va crear una nova moda a la cort –ja que els cortesans van córrer a imitar el seu sobirà, tallant també les mànegues de les seues vestidures–, sinó que va donar lloc a una cosa molt més perdurable: a un dels noms amb què la tradició cultural de la Xina imperial va denominar l'homosexualitat: l'amor de la mànega tallada.

Segles després de l'època d’Āi i Dong Xian, aquest últim era recordat, com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie d'articles, per l'emperador Jiǎnwén de la dinastia Liáng, que comparava els seus encants ja llegendaris amb els del seu propi amant i favorit. I encara molts segles més tard, durant la dinastia Míng (1368-1644), es va publicar, sota el nom de Documents de la mànega tallada, una antologia de textos sobre l'homosexualitat masculina que abastava dos mil·lennis d'història xinesa (i que en els nostres dies ha estat considerada com “tal vegada la primera història homosexual exhaustiva” del món).

Tot i que, gràcies a la deliciosa anècdota de la mànega, la relació homosexual entre l'emperador Āi i el seu favorit Dong Xian va ser objecte d'un record especial, cal assenyalar que aquesta relació responia a un tipus de vincle que en l'època de la cèlebre parella tenia ja, en la cultura xinesa, diversos segles d’antiguitat, i que fou comuna en els emperadors de la dinastia Hàn (fins al punt que un altre historiador antic, Sima Qian, en redactar la història dels primers emperadors d'aquesta dinastia, hi va incloure un apartat dedicat a les biografies dels favorits imperials) i també en els d’altres dinasties de la llarga història de la Xina imperial: “molts dels emperadors van tenir ‘favorits’ –és a dir, amants masculins– a més dels seus harems de mullers i concubines, i sovint els van preferir a aquests harems”, escriu Gregory Woods en la secció dedicada a la Xina de la seua obra A History of Gay Literature. No obstant això, el cas d’Āi mostra un aspecte peculiar: com assenyala Louis Crompton (en Homosexuality and Civilization), “la idea d'identitat homosexual era inusual a la Xina, on el matrimoni [heterosexual] era considerat com un deure sagrat”, de manera que tant els emperadors com els seus favorits tenien habitualment dona (o dones) i fills; per això resulta sorprenent que el cronista Ban Gu afirmara que a l'emperador Āi “per naturalesa (…) no l’interessaven les dones”.

En la nostra època, aquells qui a Occident s'oposen al reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni han assenyalat que, encara que la història registra exemples de societats que eren tolerants amb l'homosexualitat, aquestes societats no equiparaven les relacions homosexuals a les heterosexuals, i reservaven el matrimoni per a aquestes darreres. En el cas de la Xina premoderna, és cert que l'homosexualitat i l'heterosexualidad mereixien una consideració distinta: com apuntava Crompton, contraure matrimoni heterosexual i engendrar fills que donaren continuïtat al llinatge familiar es veia com un deure ineludible de tot individu; només qui haguera complit satisfactòriament aquest deure podia pensar a tenir, a més, relacions homosexuals, si aquest era el seu gust –i en tal cas, es pensava, no hi havia cap motiu per a impedir-li-ho–. L'heterosexualitat i la procreació eren un deure per a tothom, l'homosexualitat només un passatemps per a qui tinguera aquest capritx (i poguera permetre-s’ho econòmicament).

És interessant el fet que a la província meridional i costanera de Fújiàn es desenvolupara, segons el testimoniatge d'un autor xinès de la darreria del segle XVI i el començament del XVII, Shen Defu, allò que Crompton denomina “una mena de matrimoni homosexual”. Segons aquest costum, un home podia conviure amb un altre de més jove durant molts anys, amb el beneplàcit de les famílies d'ambdós; no obstant això, quan el més jove arribava a una certa edat, el més gran havia de pagar el casament heterosexual d'aquest, de manera que ambdós compliren els deures familiars que els assignava la cultura xinesa tradicional. L'obligació de separar-se, després d'anys, potser dècades, de convivència, resultava però massa dura per a molts d'aquests homes: “la seua passió”, anotava Shen Defu, “pot ser tan profunda que no poques vegades ocorre que dos amants, en trobar que els és impossible continuar la seua relació, es lliguen l'un a l'altre i s'ofeguen junts” a la mar.

La referència de Ban Gu al fet que a l'emperador Āi no l’interessaven les dones “per naturalesa” i allò que explica Shen Defu sobre els amants de Fújiàn que preferien la mort a la separació són testimoniatges històrics que posen en evidència un fet que els enemics occidentals del matrimoni homosexual semblen passar per alt: que, si bé és cert que en la societat xinesa premoderna les relacions homosexuals no rebien la mateixa consideració que les heterosexuals, això significava que la personalitat i la voluntat de molts individus eren simplement ignorats –amb conseqüències sovint nefastes–, en el marc d'una cultura, la xinesa tradicional, que (com explicàvem en l'anterior article d'aquesta sèrie) carregava a tot individu de deures envers les institucions socialment reconegudes, com la familiar (heterosexista) o la imperial, sense reconèixer-li en canvi a penes drets.

Tampoc en l'Occident premodern, anomenat també la Cristiandat, la societat estava disposada a compensar amb el reconeixement de drets els onerosos deures que els poders feudals i postfeudals i la religió imposaven als individus. Hagueren d’ocórrer la Il·lustració i les revolucions liberals perquè, en un canvi radical de paradigma, es declarara que els drets de l'home i del ciutadà havien de ser a la base de l'edifici social. I, encara que els sectors conservadors –reaccionaris– de la societat no han deixat d'esforçar-se des de llavors per mantenir en molts casos aquesta declaració com una cosa purament retòrica, i han dificultat que s'aplicara de manera conseqüent a certs grups tradicionalment marginats i oprimits (la dona, les minories racials, els LGTB…), la veritat és que la força genuïnament revolucionària d'aquest principi ha permès el naixement de successives lluites emancipadoras que han anat transformant les societats occidentals: la que treballa pel reconeixement dels drets LGTB, entre els quals figura naturalment el dret a la igualtat en l'accés al matrimoni, és una d'aquestes lluites en els nostres dies.

En el cas de Xina, la fi de la societat tradicional es va produir també a través d'un procés revolucionari, només que aquest va arribar molt més tard que a Occident, a principis del segle XX; es va perllongar durant diverses dècades de desgovern, guerra civil i invasió estrangera; i va acabar desembocant, el 1949, en la creació d'una nova Xina extremadament allunyada dels principis de la democràcia liberal: la República Popular. La Xina col·lectivista i opresiva de Máo Zédōng no era certament un marc en el qual els xinesos, i entre ells els LGTB, pogueren aspirar a veure reconeguts els seus drets individuals. Però ho és la Xina actual, aquest peculiar híbrid que combina un dur capitalisme en el terreny econòmic amb un ferri control polític i policial per part del Partit Comunista?

(Continuarà.)

Nemo