dimecres, 23 de desembre del 2009

Els enemics de la família

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ghaith, un jove sirià, va descobrir, o més aviat va acceptar, la seua homosexualitat mentre cursava estudis superiors a Damasc. La qui fins aquell moment se suposava que era la seua núvia el va convèncer, quan li ho va dir, perquè anara al psiquiatre, i ell hi va accedir pensant que així li demostraria que ser gai no és cap malaltia. Però l'actitud del psiquiatre va ser molt diferent d’allò que Ghaith esperava: “Ets l'escòria d'aquest país”, li va etzibar el metge, “i no hauries d'estar viu; si vols viure, aconsegueix un visat, ix de Síria i no hi tornes mai.” Després va telefonar a sa mare –que s'havia divorciat del pare de Ghaith quan aquest era encara menut, i sempre temia que els altres la jutjaren per això si els seus fills li eixien malament– i va aconseguir omplir d'ansietat la dona.

La mare de Ghaith va reunir la família, incloent dos oncles, i entre tots van sotmetre el xic a una sessió de tremenda pressió i humiliació, negant-se a admetre els arguments de Ghaith, que pretenia fer-los veure que ser gai no era una cosa que ell haguera triat, i demanava que l’acceptaren i el respectaren tal com era. L'amenaça de la mare de retirar-li el suport econòmic per a acabar els seus estudis va forçar al jove a acceptar les condicions de la família. Durant els mesos següents va haver d'acudir a la consulta de 25 terapeutes diferents que pretenien curar-lo de la seua homosexualitat… encara que en realitat no entenien ni tan sols en què consistia aquesta, ja que la confonien amb la transsexualitat o hi veien un problema hormonal.

En una ocasió, el cunyat de Ghaith el va portar amb cotxe a la consulta d'un d'ells, i durant el trajecte li va anunciar això: “Jo em vaig casar amb la teua germana perquè és de bona família i té bona reputació. Si alguna vegada escolte dir a algú que el meu cunyat és gai, em divorciaré d'ella.” El jove ho va lamentar sobretot per la seua germana, a pesar que sabia que si aquell divorci arribava a ocórrer, la xica li’n donaria a ell la culpa. Estant embarassada, la germana de Ghaith li va dir que esperava que el bebé fóra una xica, ja que si era un xic, li faria molta por que el seu oncle el tocara.

Avui Ghaith viu fora de Síria, i només veu la seua família de tant en tant. Sa mare no deixa de preguntar-li quan li donarà un nét.

La història de Ghaith, recollida en el molt interessant llibre de Brian Whitaker sobre la vida homosexual al Pròxim Orient Unspeakable Love, és un cas més –ni tan sols és un cas realment extrem, n’hi ha de ben pitjors, fins i tot a Occident– de la incomprensió i les esquerdes que l'homofòbia fa sorgir en tantes famílies de tot el planeta quan un dels seus membres resulta ser gai o lesbiana. Encara que els promotors mundials de l'homofòbia –les grans religions, els poders polítics o mediàtics pròxims a aquestes, etc.– insisteixen a considerar les persones homosexuals com els enemics de la família per antonomàsia, la realitat és que allò que aquestes persones voldrien no és diferent del que demanava Ghaith: ser acceptades com realment són per, entre d’altres, la seua família d'origen. Moltes d'elles aspiren, a més, a formar la seua pròpia família amb la persona que estimen. És obvi –excepte, supose, per als qui són incapaços de veure més enllà d'un dogma– que res d'això no fa cap mal a la institució familiar; en tot cas, la reforça. El que sí que fa mal, molt de mal, a milions de famílies d’arreu del món és l'homofòbia.

L'homofòbia allunya els fills dels seus pares i germans i de la resta dels seus familiars. Aquest allunyament pot ser físic, com en el cas de Ghaith, o pot manifestar-se d'una manera menys evident però no menys real, en obligar els primers a ocultar als altres membres de la família allò que realment són, senten i viuen. L'homofòbia va portar també al cunyat de Ghaith a mostrar-se disposat a repudiar la seua dona si la família d'aquesta quedava tacada pel deshonor de comptar amb un membre gai: bona mostra de la hipocresia i/o l'esquizofrènia de tants autoproclamats defensors de la família. Una altra cosa, ben diferent, seria defensar de debò les famílies realment existents, la qual cosa pressuposa respectar-ne la diversitat i la d'aquells qui les componen. Però això exigeix un petit esforç al qual molts, lamentablement, no estan disposats: el de mirar la realitat sense les ulleres fosques del prejudici.

Nemo