dilluns, 28 d’abril del 2008

El fal·lus

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 d’abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Pedicabo ego vos et irrumabo,/ Aureli pathice et cinaede Furi.” Encara que aquests versos constitueixen el principi d'un dels poemes més coneguts d'un dels millors poetes llatins de l'antiguitat, fins fa poques dècades resultava molt difícil trobar-los traduïts a una llengua moderna: les societats occidentals de tradició cristiana s'escandalitzaven massa davant de les desinhibides referències sexuals que hi realitzava l’autor, Gai Valeri Catul, en el segle I abans de la nostra era. Però és precisament aquest caràcter impúdic i explícit el que converteix aquests versos en una il·lustració excel·lent d'alguns aspectes importants de la mentalitat pròpia d'aquella època i aquella societat.

“Us donaré pel cul i per la boca, Aureli, mamavergues, i Furi, paracul”: aquesta és la traducció que jo proposaria. Pedicare (que prové de l'arrel grega paido-, és a dir, 'xicot') significa 'penetrar analment', mentre que irrumare és 'penetrar per la boca'. Encara que pathice i cinaede –també hel·lenismes– es tradueixen de vegades per 'marieta' o ‘marica', això és desaconsellable, perquè projecta sobre el text els prejudicis de la societat moderna sobre l'homosexualitat, a pesar que aquests es diferencien en molts aspectes dels del món antic. En realitat, ambdós termes llatins feien referència concretament a qui es deixava penetrar, ja fóra oralment (en el cas de pathicus) o analment (cinaedus): d’ací la traducció proposada.

Per a un ciutadà romà o grec del món antic, no hi havia gens de vergonya o immoralitat a tindre relacions sexuals (o afectivosexuals) amb un altre home, sempre que es respectaren les jerarquies socials. I és que el penis, el fal·lus, era vist com l'encarnació del principi d'autoritat masculina, i ser penetrat per aquest equivalia a un acte de submissió. D’aquesta manera, un home lliure podia penetrar els seus esclaus (dones o hòmens) sense patir per això el menor menyscabament en el seu prestigi, però si preferia deixar-se penetrar per ells, un dia podia trobar-se convertit en objecte d'irrisió i d'oprobi. D'ací que Catul faça servir en el seu poema les paraules pathicus i cinaedus com a insult cap a dos poetes rivals que havien ridiculitzat les seues obres, sense témer d’altra banda tacar la seua pròpia reputació en mostrar-se públicament disposat a tindre sexe amb ells (ocupant Catul el paper actiu).

L'oprobi podia recaure també sobre qualsevol home lliure que es deixara penetrar per un altre home lliure. La societat grega i, d’una manera més ambigua, la romana admetien tanmateix una excepció a aquesta regla: els adolescents imberbes no eren considerats com hòmens en sentit estricte, així que podien deixar-se dominar (i penetrar: d'ací l'origen del verb pedicare, que hem vist abans) per un home lliure adult. Per a reforçar aquesta excepció es donava gran importància a la suposada funció pedagògica de la relació entre home i xicot: en això consistia l'antiga institució de la pederàstia, que va ser molt important en la societat grega, i va estar també present en la romana (penseu, per exemple, en la cèlebre història de l'emperador hel·lenòfil Adrià i el seu jove estimat Antínous).

Així, doncs, encara que la societat grecoromana no era absolutament homofòbica, i fins i tot va permetre el desenvolupament de tota una cultura (mitologia, literatura, art…) que exaltava determinats tipus de relacions homosexuals, tampoc no estava plenament oberta a l'amor homosexual en llibertat, ni de bon tros. Cal tindre en compte que la Grècia i la Roma antigues eren societats extremadament masclistes, en les quals els rols masculí i femení estaven rigídament definits i diferenciats: el primer s'identificava amb l'autoritat, l'activitat i la força, i el segon amb la submissió, la passivitat i la feblesa. Així doncs, la posició d'inferioritat de la dona en aquest esquema –encara que de vegades se la idealitzara com a compensació simbòlica– era manifesta. La superioritat que s'autoatribuïa l'home (com la que s'autoatribuïen també les classes dominants) havia de manifestar-se i justificar-se en el seu comportament: un home lliure i adult –dret i fet– no podia per tant rebaixar-se a actuar com una dona, a ocupar el lloc d'aquesta; això seria vist com una xocant indignitat. I la mentalitat de l'època interpretava que un home (de les característiques citades) que es deixara penetrar per un altre home estava comportant-se com una dona, ocupant el lloc de la dona. Era, per tant, un individu menyspreable i degenerat, que es degradava voluntàriament a una posició inferior a la que, per naixement i posició social, li corresponia en principi.

En el món contemporani, encara que el ferri domini que havia exercit el cristianisme sobre la societat (i que tant havia encoratjat l'homofobia més virulenta) va començar a esquerdar-se en el segle XVIII amb la Il·lustració i les primeres revolucions liberals, la mentalitat masclista que atribuïa a l'home una superioritat innata sobre la dona va seguir encara molt de temps en ple vigor. Això no podia deixar d'afectar la consideració social de l'homosexualitat, que partint d’aquestes premisses no podia ser sinó negativa, per raons semblants a les exposades en el darrer paràgraf: la mateixa paraula marieta o marica que designa –i estigmatitza– col·loquialment avui al nostre país l'home homosexual evidencia tant la identificació que s'hi ha establit tradicionalment entre l'homosexualitat masculina i la feminitat (marieta o marica són diminutius de Maria, el nom de dona més comú a les nostres terres) com els prejudicis homofòbics i masclistes que s'hi associaven (s'hi associen). No pot estranyar-nos, per tant, que hi haguera en els últims dos segles hòmens homosexuals que, desitjant una major acceptació de l'homosexualitat per part de la societat, recordaren l'estatus que aquesta havia tingut en una altra cultura també masclista, la grecoromana, i veren factible una reinstauració del model pederàstic antic (això mateix, com vam veure la setmana passada, ho temia Ortega i Gasset a principis del segle XX).

El seu error consistia a no adonar-se que més d'un mil·lenni i mig de domini del cristianisme havia canviat profundament la cultura d'Occident, i segurament ja no era possible tornar a la vida una institució que es fonamentava en convencions pròpies d'una societat que havia deixat d'existir tant de temps enrere. En l'edat contemporània no era fàcil admetre obertament la teorització que els jóvens imberbes no eren encara pròpiament hòmens i per tant res no impedia que tingueren relacions afectivosexuals amb altres hòmens, i menys encara que les relacions en qüestió es justificaven per una suposada finalitat educativa. Si, a més, tenim en compte que el cristianisme, a pesar d'haver perdut gran part de la seua força, continuava exercint una enorme influència sobre la societat, i que la pederàstia grecoromana estava íntimament lligada a la cultura pagana, el fracàs dels intents de reestablir-la era previsible.

Afortunadament, els èxits en el segle XX del moviment d'alliberament de la dona van eliminar la necessitat desenterrar el model pederàstic, en deslegitimar les idees de masculinitat i feminitat que havien dominat a Occident des de temps immemorials. Si la dona era tan digna com l'home, deixava d'haver-hi indignitat en el fet d’ocupar el seu lloc; si el penis deixava de ser fal·locràtic, és a dir, un símbol d'autoritat i superioritat, deixar-s’hi penetrar ja no equivalia a sotmetre's a ningú, a humiliar-se davant de ningú. Els conceptes d’home i dona, i els rols socials que respectivament s'hi associaven, estaven ara, gràcies als avanços del feminisme, molt més oberts, i hi començava a haver lloc perquè alguns hòmens tingueren relacions afectivosexuals igualitàries amb altres hòmens (i algunes dones amb altres dones, és clar).

No pareix per tant casual que la causa gai, a pesar d'haver viscut els seus primers èxits amb la despenalització de la sodomia en els mateixos inicis de l'edat contemporània (i en el marc de l'esdeveniment inaugural de la nostra època, la Revolució Francesa), no arribara tanmateix a arrelar amb força en les societats occidentals fins a les últimes dècades del segle passat, quan l'emancipació de la dona hi havia fet ja conquistes molt considerables que havien començat a transformar el nostre món de soca-rel.

Nemo

dimarts, 22 d’abril del 2008

El sexe d'una època

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Hi ha en els sacerdots una mania mil·lenària contra els modistes”, escrivia José Ortega y Gasset, filòsof espanyol, el 1927, i per a fonamentar aquesta afirmació al·ludia al fet que, en el que per a ell era llavors el moment present –és a dir, ‘els bojos anys 20’ del segle passat–, els primers pretenien “perseguir en nom de la moral la brevetat de les faldes” que dissenyaven aquests últims, mentre que fa segles eren les faldes llargues les que no cessaven de rebre les invectives dels pastors del ramat cristià, els quals les consideraven “una invenció diabòlica”. “En què quedem?”, es demana Ortega, “Quina és la falda diabòlica? La curta o la llarga?”.

I és que, assegura el filòsof en un article titulat “¿Masculino, o femenino?”, la croada contra la relativa escassetat indumentària que caracteritzava la moda femenina de la seua època no era sinó “una bestiesa” i “una equivocació”. Contràriament al que creien els moralistes obsolets, per al nostre pensador el propòsit d’aquella moda no era “un suposat afany d'excitar els sentits de l’home”; en realitat, les noves tendències en roba per a la dona ocultarien “una intenció oposada: la d'assemblar-se una mica a l'home jove.” I continua Ortega: “El desvergonyiment i l’impudor de la dona contemporània són, més que no pas femenins, el desvergonyiment i l’impudor d'un xicot que posa a la intempèrie la seua carn elàstica. Just el contrari, doncs, d'una exhibició lúbrica i viciosa.” Just el contrari, i tant, i tant… Però atenció, ens adverteix el filòsof, és cert que hi ha un “perill” en tot això. Encara que aquest no es troba en els desitjos lascius que la falda curta podria desvetlar en l'home, sinó “en la direcció inversa. Perquè s’ha esdevingut sempre que les èpoques masculines de la història, desinteressades de la dona, han retut un estrany culte a l'amor dòric. Així fou en els temps de Pèricles, en els de Cèsar, en el Renaixement.”

Si al lector no li ha quedat prou clar en què consisteix aquest “amor dòric” al qual, ens diu Ortega, èpoques pretèrites “han retut un estrany culte”, el mateix filòsof li’n dóna més pistes en un altre punt del seu article, en retratar com era la vida en aquells temps de Pèricles que mencionava com a primer exemple de període històric lliurat a aquella mena d'amor. “Egrègia ocasió de masculinitat va ser el segle de Pèricles, segle només per a hòmens. Es viu en públic: àgora, gimnàs, campament, trirrem. L'home madur assisteix als jocs dels efebs nus i s'habitua a discernir les més fines qualitats de la bellesa viril, que l'escultor comentarà en el marbre. Al seu torn, l'adolescent beu en l'aire àtic la fluència de paraules agudes que brolla dels vells dialèctics, asseguts als pòrtics amb la gaiata a l'aixella.” Queda clar, per tant, que per “amor dòric” (una cosa així com “amor grec”) entén el nostre filòsof l'antiga institució hel·lènica de la pederàstia, segons la qual era d'allò més habitual que els hòmens adults mantingueren relacions afectivosexuals amb xics adolescents; relacions que es fonamentaven en la funció pedagògica que s'hi atribuïa (se suposava que l'adult havia de proporcionar al jove una educació que en fera un home de profit) i en les quals ambdues parts estaven obligades a atindre's a unes normes tradicionals que no podien trencar sense esdevindre objecte d'oprobi (per exemple, que a l'adult havia de correspondre-li sempre el paper actiu i dominant, o que la relació havia de cessar tan bon punt a l'adolescent li isquera borrissol al rostre).

Pareix, per tant, que Ortega anticipava, o més aviat temia, que el caràcter masculí que ell mateix atribuïa als nous temps que acabaven de començar (en això se centrava el seu article, a establir quin era “el sexe” d'aquesta nova època) comportara un revival del model pederàstic antic. El que no va preveure o advertir Ortega fou l'emergència –iniciada ja en els seus dies– d'un nou model d'homosexualitat, radicalment diferent del dels temps de Pèricles: mentre que aquest últim es basava en el caràcter fortament homosocial i misogin (és a dir, excloent de la dona: “segle només per a hòmens”, escrivia el nostre autor) de la societat grega antiga, el nou model es trobava al contrari íntimament lligat a la creixent presència de la dona en tots els àmbits socials, que a poc a poc anava dinamitant el significat acumulat durant segles –i que Ortega acceptava a ulls clucs– dels termes masculí i femení. Una vegada trencats els motles conceptuals amb què fins llavors s'havia fabricat hòmens i dones estàndard (els quals, per descomptat, no podien ser sinó heterosexuals… o aberrants defectes de fàbrica), no hi havia ja cap necessitat de desenterrar subterfugis arcaics per a justificar les relacions afectivosexuals entre persones del mateix sexe. Ara n’hi havia –o n’hi havia d’haver– prou amb invocar el principi, consubstancial a les modernes democràcies liberals, del dret de cada individu a viure lliurement la seua vida, a desenvolupar la seua pròpia personalitat sense coaccions externes.

Per a Ortega, dir que el seu temps –que és, encara, el nostre temps– era “masculí” significava que l'ideal de bellesa i de vida de l'època es corresponia amb aquest sexe; ara bé, això implicava també necessàriament el desterrament de la dona a la perifèria de la societat, atés que les dones només podien ocupar-ne el centre en funció de l'atenció que els proporcionaren els hòmens, mai per elles mateixes: “Perquè així com la dona no pot en cap cas ser definida sense referència a l’home, aquest té el privilegi que la major i millor porció de si mateix és independent per complet que la dona existisca o no. Ciència, tècnica, guerra, política, esport, etc. són coses en què l'home s'ocupa amb el centre vital de la seua persona, sense que la dona hi tinga intervenció substantiva. Aquest privilegi de la masculinitat (…) és una realitat de primera magnitud que la natura, inexorable en les seues voluntats, ens obliga a tenir en compte.” Quina impressió produiria a Ortega y Gasset el nostre segle, quan les dones envaeixen en massa aquests mateixos terrenys –“ciència, tècnica, guerra, política, esport, etc.”– que el filòsof considerava reservats en exclusiva ‘per la inexorable voluntat de la natura' als hòmens? La imatge, tan present en els mitjans aquests dies, d'una dona embarassada passant revista a l'Exèrcit espanyol com a ministra de Defensa, no el sumiria en el desconcert més profund? No se sentiria perdut?

“L'home de cap clar és el que s’allibera d'aquestes idees fantasmagòriques i mira la vida de cara, (…) i se sent perdut. Com que això és la pura realitat –que viure és sentir-se perdut–, qui ho accepta ja ha començat a trobar-se, ja ha començat a descobrir la seua autèntica realitat, ja és en terra ferma.” També això ho va escriure Ortega –en La rebelión de las masas–, i encara que no crec que li passara pel cap en cap moment, aquest fragment descriu a la perfecció el procés pel qual els gais i les lesbianes solem passar en l’adolescència: sentir-nos perduts és el requisit necessari per a poder començar a trobar-nos, a descobrir la nostra autèntica realitat. Tant de bo tots aquells que encara avui s'obstinen a considerar vigents els vells motles polsegosos de la masculinitat i la feminitat (per a poder continuar marginant la dona o presentant-nos als homosexuals com a tarats, malalts o viciosos) se senten cada dia més i més perduts… fins que comencen a trobar-se de veritat en terrenys més lliures i igualitaris.

Nemo

dimarts, 15 d’abril del 2008

L'escàndol

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Les darreres setmanes, els mitjans de comunicació espanyols han seguit amb interés una notícia que, a primera vista, podria paréixer poc rellevant: l'expulsió d'una dona d'una confraria mariana en una petita localitat castellanomanxega, Abenójar. El motiu d’aquesta expulsió és allò que ha atret l'atenció informativa sobre el cas: segons que sembla, va ser el Bisbat de Ciudad Real el qui forçà l’adopció de la mesura, adduint que la dona en qüestió, María Rey Santos, havia contret uns mesos enrere matrimoni civil amb la seua parella des de feia 15 anys, una altra dona. Una conducta, segons el Bisbat, “manifestament escandalosa”.

No ens trobem, al capdavall, davant d'un incident particular i poc significatiu, davant d'una mera anècdota que els mitjans han inflat artificialment? I no es tracta, en tot cas, d'un afer intern de l'Església Catòlica, que només pot incumbir els seus feligresos? Doncs al meu parer, no: ni l’una cosa ni l'altra.

Una vegada aconseguit el fi de la discriminació legal de les persones LGTB al nostre país, no resulta difícil adonar-se que la gran tasca que continua tenint per davant el nostre col·lectiu és aconseguir, també, la igualtat social real i efectiva. La qual cosa, per descomptat, és bastant més difícil, perquè implica realitzar una feina de conscienciació de la nostra societat que sens dubte requerirà molt de temps i molts esforços; i que, a més a més, només podrà ser eficaç si els qui la duguen a terme tenen en compte el context en què aquesta ha de desenvolupar-se necessàriament. No podem ignorar, per tant, aquesta altra tasca de conscienciació en sentit contrari a què continua entregada la jerarquia de l'Església Catòlica, junt amb les seues entitats i els seus mitjans de comunicació dependents i afins, i de la qual el cas d'Abenójar és en definitiva una manifestació més, potser particularment descarnada.

Perquè és obvi que, en reaccionar d'aquesta manera davant la decisió d'una dona lesbiana que ha decidit viure la seua vida prescindint de la doble moral i la hipocresia, de l'ocultació i la vergonya imposades, en forçar l'expulsió d'aquesta dona d'una germandat religiosa de la qual havia format part durant dècades i estigmatitzar a més el seu comportament com “manifestament escandalós”, el Bisbat de Ciudad Real està llançant amb força un missatge inequívoc a la societat: un missatge a favor dels prejudicis que inferioritzen els homosexuals, a favor de la nostra exclusió i discriminació. Molts veïns d'Abenójar han captat perfectament aquest missatge, i la seua encomiable reacció ha sigut solidaritzar-se amb María Rey i portar en la romeria de la Mare de Déu de l'Encarnació (a la qual està dedicada la confraria de què s'ha foragitat María) samarretes en què demanaven una “Encarnación sin discriminación”.

Seria per tant, més que ingenu, incomprensible que d’altres ens encabotàrem a tancar els ulls al significat de fets com aquest, o a la tremenda influència que l'Església Catòlica exerceix encara (i previsiblement continuarà exercint, almenys a curt i mitjà termini) en la nostra societat. Si de veritat pretenem fer realitat la plena igualtat social d'homosexuals i heterosexuals (i bi i trans), serà inevitable que topem amb l'Església una vegada i una altra: la societat és el terreny que hem de disputar als qui des d'aquesta o des d’altres organitzacions religioses insisteixen a propagar l'homofòbia.

Si encara avui l'homofòbia manté en les societats occidentals un vigor que han perdut altres ideologies semblants, basades també en la inferiorització de determinats col·lectius humans, això té molt a veure amb el fet que aquestes últimes s'hagen quedat des de fa dècades sense valedors (o almenys, sense valedors que ho siguen obertament i tinguen a més una gran capacitat per a projectar el seu discurs a la societat), mentre que l'homofòbia continua disposant del principal dels seus: les grans religions, i concretament al nostre país, el catolicisme (hegemònic) i el seu entorn social.

Podem preguntar-nos què ocorreria si la jerarquia catòlica, amb tot el seu aparell de poder, amb totes les seues extremitats mediàtiques i socials, estiguera encabotada en la promoció oberta del racisme o del sexisme masclista. Acceptaríem, en aquest cas hipotètic, que tot es reduïra que l'Església tenia tot el dret de proclamar el seu missatge i els altres no hi teníem res a dir? Ens semblaria escandalós o preferiríem llevar ferro a l'assumpte? Perquè en definitiva, és d’això que es tracta: de si la nostra societat s'escandalitza davant de la visibilitat de lesbianes i gais o davant dels qui pretenen imposar-nos (continuar imposant-nos) l'ocultació i la vergonya. De si l'escàndol, avui, és l'homosexualitat o l'homofòbia.

Nemo

dilluns, 7 d’abril del 2008

Tolerància

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Malta és una petita república insular (316 km2: una mica menys que, per exemple, el terme municipal d'Elx; encara que la densitat de població hi és elevada, els habitants de l'arxipèlag maltés a penes superen els 400.000) situada en ple centre de la Mediterrània, a poc més de 90 km al sud de Sicília i a menys de 300 de les costes nord-africanes de Tunísia i de Líbia. Encara que Malta forma part des del 2004 de la Unió Europea, amb aquestes dades –la insularitat, les petites dimensions, la situació geogràfica tan perifèrica que té respecte a Europa– n’hi hauria prou per a fer-nos sospitar que la cultura i la societat de les illes malteses deuen tindre algunes peculiaritats respecte d’allò que és habitual a la major part de la UE. Una d'aquestes peculiaritats és, sens dubte, l'idioma: la llengua maltesa deriva de l'àrab medieval, i encara que al llarg dels segles ha incorporat nombroses paraules europees (italianes especialment, i també bastants d’angleses en temps més recents), la base en continua sent decididament d'origen aràbic.

Una altra peculiaritat de Malta és la religió. I no és que els maltesos siguen musulmans, que no ho són, sinó catòlics (en un 98%), per més que de Déu en diguen “Alla” i a Jesús i a sa mare els donen, respectivament, els títols de “sultà” i “sultana”; la vertadera peculiaritat està en l'elevada religiositat de la població de les illes, que supera de bon tros el que és habitual a Europa, i especialment a la part occidental d'aquesta. Més de la meitat dels maltesos acudeixen regularment a missa, la qual cosa suposa un dels índexs més alts de la UE, i un de cada quatre o cinc maltesos forma part d'algun moviment o grup catòlic. El principal d'aquests moviments o grups és el Camí Neocatecumenal, conegut a Espanya popularment com els kikos pel seu fundador, l'espanyol Kiko Argüello: a Malta es dóna, segons que pareix, la major concentració de kikos per habitant de tot el món. La Constitució de la República de Malta reflecteix sense embuts la gran influència de la religió catòlica a les illes: en l'article 2 del capítol primer no sols es proclama que “la religió de Malta és la catòlica, apostòlica i romana”, sinó que s'estableix que “les autoritats de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana tenen el deure i el dret d'ensenyar quins principis són bons i quins són roïns.”

En aquest país tan religiós, quina pot ser la situació dels gais i les lesbianes? Fa unes setmanes, buscant informació per Internet abans de fer un breu viatge a Malta, em vaig trobar que també allí s'han celebrat recentment eleccions generals (el 8 de març, un dia abans que a Espanya; va tornar a guanyar el partit que governa les illes des del 1987, llevat d’un parèntesi de dos anys en els 90: el catòlic i conservador PN, Partit Nazzjonalista); també vaig descobrir que, per primera vegada en la història de Malta, en aquesta ocasió s'havia presentat un candidat obertament gai i favorable a les reivindicacions LGTB, Patrick Attard, pel partit verd i minoritari Alternattiva Demokratika (partit que va obtindre tan sols l'1'3% dels vots; així i tot, és la tercera força de la molt bipartidista política maltesa des de fa quasi dues dècades). Durant la campanya electoral, Attard havia celebrat un míting sobre qüestions LGTB en un dels escassos locals gais del país, un hotel i bar que es diu Adam's, inaugurat fa menys d'un any a la localitat turística de San Ġiljan o St. Julian's; una vegada a Malta, vaig descobrir que el local en qüestió no quedava massa lluny del meu propi hotel i vaig decidir visitar-lo, junt amb el meu marit.

Era un dimarts a les nou de la nit, així que no es podia esperar que hi hagués gaire ambient: en realitat, vam estar tot el temps acompanyats tan sols de l'amo britànic de l'establiment i d’un parell de xics maltesos que, segons que vam poder saber més tard, formaven parella. En estar en família –el bar, a més, era minúscul– ens va resultar fàcil iniciar una conversa, especialment amb el propietari; els maltesos eren més callats i pareixien un pèl incòmodes, no sé si per la llengua en què es desenvolupava la nostra conversa, l'anglés, o pel tema d'aquesta. El meu marit va preguntar directament als nostres interlocutors com es vivia el fet de ser gai a Malta, i qui hi va respondre va ser l'amo del local, que va insistir diverses vegades que la maltesa era una societat “molt tolerant”, i va afegir que quan ell havia anunciat als seus amics anglesos que es disposava a obrir un lloc gai a Malta, molts li havien dit que es preparara per al pitjor, però a l'hora de la veritat no havia tingut cap problema i no havia patit cap agressió (també és cert que St. Julian's és d'allò més modern i cosmopolita del país). En prosseguir la conversa vam poder saber també, per boca del mateix propietari de l'hotel-bar –i corroborat tímidament pels maltesos– que a Malta “tothom món es coneix” i molts “tenen por que els vegen entrar en un local gai”. És a dir, que la tolerància de la societat maltesa té, en realitat, uns límits bastant estrets: es tolera allò que no es veu, s'estigmatitza allò que ix a la llum.

“Ens estem ofegant en la hipocresia”, escrivia Patrick Attard en el seu blog poc abans de les eleccions. I es preguntava: “Per què els jóvens gais se suïciden avui en aquest país? Per què els gais s'exilien avui d'aquest país? Què té això de ser gai que siga tan roín?” Attard no dóna xifres que permeten quantificar aquests suïcidis i exilis fruit de la hipocresia social, aquests drames humans que són el preu de la peculiar tolerància que reben les persones homosexuals a la seua terra… Però siguen els que siguen, encara caldria afegir-hi altres xifres segurament molt majors: les dels exilis interiors dels qui viuen vides clandestines, desterrats al fons d'un llòbrec armari, i les d'aquells suïcidis que van per dins, aquelles vides frustrades d'hòmens i dones que es veuen totalment incapaços de desenvolupar la seua personalitat en llibertat i plenitud, que renuncien a ser els qui són realment.

Per descomptat, seria també hipòcrita per la nostra part pretendre que aquesta mena de coses només ocorre en aquelles illes petites i remotes, i no al nostre propi país. Per molt que hàgem avançat legalment en l'última legislatura, i socialment en les últimes dècades, encara hi ha molts gais i lesbianes a Espanya per als quals la tolerància del seu entorn no és més que una curta corretja que els lliga a una vida d'hipocresia, de doble moral, d'ocultació i vergonya i frustració. També ací s'estila molt aquesta tolerància que no sols no té res a veure amb el respecte, sinó que n’és més aviat el contrari.

Nemo

dimecres, 2 d’abril del 2008

Complicitat

(Publicat en dosmanzanas.com el 26 de març de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Fa uns anys, no molts, tornava jo a casa d'un viatge amb cotxe amb el meu marit –llavors ho era de fet, avui de dret també– un diumenge a la vesprada. Ell anava al volant, i mentre conversàvem jo li acariciava distretament una orella amb la punta dels dits. De sobte sentírem crits que pretenien cridar la nostra atenció: estàvem parats en un semàfor, i al nostre costat s'havia situat un descapotable ocupat per quatre persones jóvens, dos xics –davant– i dues xiques –darrere–. El conductor ens mirava mentre feia gestos obscens, simulant una mamada, i els altres reien i cridaven, fotent-se de nosaltres. Aquella breu experiència (de seguida el semàfor va canviar al verd i els vam perdre de vista) va fer que m’adonara que, per a certa gent, l'homosexualitat no pot ser mai sinó una cosa obscena, grotesca i risible. Una cosa que de cap manera pot pretendre equiparar-se a l'heterosexualitat.

Algú podria pensar que allò, més que no una mostra d'homofòbia, va ser una simple gamberrada d'una colleta de jóvens avorrits. Tanmateix, anys després vam tindre una experiència molt semblant en un transport públic, en agafar-nos de la mà mentre miràvem per la finestreta. En aquesta ocasió, però, qui reia i es mofava molt poc discretament del nostre gest eren unes dones, assegudes a escassa distància de nosaltres, que per l’edat podrien ser àvies i tenien aspecte de gent d'ordre, convencional i benpensant.

L'escriptor nord-americà Edmund White conta, en el seu llibre de ficció autobiogràfica The Farewell Symphony, una anècdota que és com el revers de la moneda d'aquestes dues. El protagonista del llibre és un jove gai dels EUA que aleshores està vivint a Roma, on ha conegut una artista local que es diu Tina; una nit que tots dos estan borratxos, la xica sorprén el seu amic revelant-li de sobte el seu amor per ell, a pesar que coneix la seua homosexualitat. Quan un magreig temptatiu i un tant brutal entre tots dos es torna, de sobte, massa violent –ella li dóna un colp fort al nas–, el jove s'espanta, pensa que la xica està boja i emprén la fugida, conscient que ella va darrere seu:

“Amb una mica més de serenitat vaig baixar a la parada de taxis de Piazza Barberini. Vaig dir al taxista que em deixara a la plaça de Santa Maria, al Trastevere; ja faria a peu la resta del camí fins a casa.

Però quan ja estava a punt de deixar-me on li havia demanat, el taxista em va amollar: ‘Que la coneix, vosté, aquesta dona que ens està seguint?'

Li vaig contestar: ‘Ací té uns pocs diners extra. Podria esperar-me ací un moment mentre parle amb ella?'

El taxista em va somriure com si ja sabera de què anava allò, i de colp i volta vaig veure que em prenia per un marit calavera que venia al Trastevere a visitar la seua amigueta, i a Tina, per la meua muller gelosa. I em vaig adonar que, mentre que la vida dels gais és sempre aberrant, no hi ha ni un sol moment de la vida dels heteros, per extravagant o melodramàtic que siga, que no resulte agradablement familiar, que no recorde una cançó o una pel·lícula o un poema. Jo hauria sentit vergonya si haguera sigut un home el qui m'estiguera perseguint, i en canvi ara hi havia un element de complicitat entre el taxista i jo. Cada ocasió heterosexual és una institució, cada pecat heterosexual, un motiu d'orgull.”

De vegades ens preguntem quan podrem considerar que el moviment LGTB ha aconseguit per fi els últims objectius, que la societat ha assumit ja plenament la seua pròpia diversitat quant a l'orientació afectivosexual dels seus membres i l'homofòbia i l'heterosexisme han passat a ser, tan sols, un trist record d'altres èpoques. Potser la resposta és que aquest dia haurà arribat –si és que mai arriba– quan, en adonar-se que aquests dos hòmens o aquestes dues dones que té davant són gais o lesbianes, i a més són parella, la reacció de qualsevol persona heterosexual siga la mateixa que tindria si estiguera davant d'un home i una dona en les mateixes circumstàncies. Quan aquesta persona siga capaç de posar-se en el lloc dels qui són diferents d'ell o ella i sentir no ja rebuig o menyspreu, sinó els mateixos sentiments de complicitat i simpatia que probablement li provocaria la visió d'una parelleta hetero. I perquè això fóra possible, segurament faria falta que també a qualsevol persona heterosexual, en trobar-se amb una mostra d'amor entre dos hòmens o dues dones, li vingueren a la memòria cançons, pel·lícules o poemes que tractaren dignament i sense prejudicis d'amors semblants a aquest.

Sovint assenyalem com és d’important per als mateixos gais i lesbianes, sobretot en l'adolescència, trobar referents socioculturals que els ajuden a acceptar-se com són i a viure la seua vida convençuts que ni la seua dignitat ni les seues possibilitats d'experimentar la felicitat són en absolut inferiors a les dels heteros. I és cert; però no hem d'oblidar que aquests mateixos referents són necessaris també per als heterosexuals: perquè aquests puguen acceptar i respectar de veritat els gais i les lesbianes amb qui es troben al llarg de la seua vida, ja siga pel carrer, entre els seus veïns, entre els seus companys d'estudis o de treball, entre les seues amistats… o, potser, en la seua pròpia família.

Nemo